La cultura de la imatge existeix entre el fet i la ficció. Per més fàcil que sigui manipular pràcticament qualsevol aspecte d’una imatge, mai altero les meves il·lusions òptiques analògiques amb l’edició digital.

 

Mantinc els meus ulls ocupats i col·lecciono i faig fotografies cada dia. Darrerament, he afegit a aquesta col·lecció objets trouvés (objectes naturals o rebutjats, trobats per casualitat) i objectes que s’han transmès durant generacions a la meva família.

 

Porto aquestes fotografies i objectes amb mi durant llargues caminades i busco llocs on el paisatge hagi estat testimoni d’esdeveniments històrics.

 

Amb la natura com a teló de fons, jugo amb imatges planes que tallo, trenco i reuneixo. A continuació, afegeixo els objectes voluminosos a aquests collages i els fotografio, abans de desmuntar els assemblages. El procés em permet crear realitats imaginades i escultures impossibles només visibles a través de l’ull de la càmera.

 

L’automatisme impulsa la meva obra, ja que incorporo associacions espontànies i coincidències, i accepto resultats alienants. La desorientació i la confusió m’ajuden a difuminar els límits entre realitat i ficció. El meu objectiu és fer que l’espectador qüestioni el que veu.

 

El procés creatiu s’assembla a la meva pròpia experiència de tamisar capes de veritats dins meu, amb referència al passat de la meva família. Busco les experiències perdudes de les generacions exiliades a la meva família. Utilitzo aquestes capes de records com a material per retre homenatge a la fermesa en les seves creences i els seus valors en temps d’opressió i penúria.

 

Desitjo entendre allò intangible, trencar el cicle de silenci en la meva família i retre homenatge a través de trompe-l’oeil, bodegons animats i, fins i tot, capritxosos, que donen pas a un futur menys carregat per als meus fills.

 

2020